De l'amor a l'odi. Tot es possible en politica

Després de molts anys de relació i d’obligació d’entendre’m amb altres persones, que políticament no pensen com tu i que a més, exerceixen com a tal i amb la seva posició ben oficialitzada, aprens o has d’aprendre a separar amistat o relació social amb la relació política.
Això que sembla tant fàcil d’entendre i que te tota la lògica del comportament social, no és fàcil d’obtenir a la vida real, perquè el dia a dia comporta frecs continuats, grans diferències en les posicions polítiques de cadascú i això fa que s’ajuntin els sentiments polítics amb els sentiments personals, traspassant aquesta línia imaginaria d’equidistància que porta el “bon rotllo” en les relacions mútues. En política hem d’assumir, que ningú te la raó exclusiva, sinó que depèn dels criteris socials o dels interessos politics i també privats.
Durant els anys en que he estat alcalde del meu poble, he intentat aplicar, transmetre i posar en pràctica aquest fet, per a mi molt important. He intentat separar els atacs polítics de qualsevol mena, de la vida privada, encara que a vegades m’ha resultat difícil, però penso sincerament, que la gent que ha compartit amb mi aquests anys de política municipal, compartiran aquesta afirmació.
No tothom, però, ha tingut aquest comportament durant aquests anys, per altre banda, comportament completament normal, ja que forma part de la mateixa naturalesa humana.
La relació amb la gent propera, equip de govern, amb la que comparteixes objectius, crea en el transcurs del temps, lligams afectius, de relació, de solidaritat enfront “enemics” comuns, que critiques i flagel·les en l’intimitat de l’equip. Tot això crea lligams d’interès polític i de relació amistosa, fins i tot en un equip de pensaments polítics diferents, i no em refereixo a les sigles polítiques, sinó a les diferents personalitats, pensaments, sensibilitats, objectius particulars i maneres de ser de cadascun dels membres, amb independència del seu grup o partit polític.
El que sorprèn més, és que aquestes relacions “amoroses” es trenquin de manera sobtada, amb motius polítics, però insuficients, i qui ha donat suport i fins ara ha estat meravellós o meravellosa, compartint fins i tot “enemics” comuns, passi a ser un “dimoni polític”, i aquells “enemics comuns”, criticats i vilipendiats en la intimitat, ara resulta que seran el puntal de la política municipal. De l’amor a l’odi i de l’odi a l’amor. C’est la vie. (Però no ho entenc)